Un divendres més, ací estem...
Com va el fred? per ací Stuttgart el fred està comportant-se, la veritat...estem a mitjan Novembre i encara no ha nevat!!
Bé, la cançó d'avuí ha estat totalment improvisada; per mi és relativament nova (de fa sols uns quants dies) però m'encanta i sé que promet...
El primer cop que la vaig escoltar va ser a Berlín, abans del concert d'orxata. El dj la va posar just abans de començar el concert... em va encantar, va ser fascinant; però el comboi del concertet m'ho va fer oblidar...
Unes setmanes després (bé, esta setmana...), m'he fet amic del dj aquest d'orxata i li he preguntat per aquesta cançó...
Després d'uns dies d'espera, vaig rebre la informació.
Bé, la cançó és una fantàstica remescla d'"Al vent", de Raimon.
El tema va ser que recordava una mescla més tirant al electrònic; però quan la vaig escoltar l'altre dia, vaig saber que estava equivocat.
No obstant, la sorpresa va ser grata, perquè la remescla és tirant a l'ska!
Quan l'escolteu, ja voreu: és la famosa cançó de Raimon, amb un ritme tan alegre, tan content, tan feliç...
El grup es diu "Belda i el conjunt Badabadoc". M'he baixat el disc i...és una música tan fresca!!!
El tema és que el Carles Belda és un xic que toca l'acordió, i ho fa tremendament perfecte. El vaig escoltar per primera volta al concert en directe d'Obrint Pas...i el tio és un màquina!
És per això, que aquest ska amb l'acordió és tan pegadís...escolteu-lo!!
Bé, vos deixe ja fins al pròxim divendres...
Disfruteu de la cançoneta; és un directe i no s'escolta massa, però bé...
Ah, i gràcies a Carles, ell ha sigut el que me l'ha passada!!
dimecres, 25 de novembre del 2009
Freitag mit Musik (20/11/09)
Un divendres més, ací estem...
Com va el fred? per ací Stuttgart el fred està comportant-se, la veritat...estem a mitjan Novembre i encara no ha nevat!!
Bé, la cançó d'avuí ha estat totalment improvisada; per mi és relativament nova (de fa sols uns quants dies) però m'encanta i sé que promet...
El primer cop que la vaig escoltar va ser a Berlín, abans del concert d'orxata. El dj la va posar just abans de començar el concert... em va encantar, va ser fascinant; però el comboi del concertet m'ho va fer oblidar...
Unes setmanes després (bé, esta setmana...), m'he fet amic del dj aquest d'orxata i li he preguntat per aquesta cançó...
Després d'uns dies d'espera, vaig rebre la informació.
Bé, la cançó és una fantàstica remescla d'"Al vent", de Raimon.
El tema va ser que recordava una mescla més tirant al electrònic; però quan la vaig escoltar l'altre dia, vaig saber que estava equivocat.
No obstant, la sorpresa va ser grata, perquè la remescla és tirant a l'ska!
Quan l'escolteu, ja voreu: és la famosa cançó de Raimon, amb un ritme tan alegre, tan content, tan feliç...
El grup es diu "Belda i el conjunt Badabadoc". M'he baixat el disc i...és una música tan fresca!!!
El tema és que el Carles Belda és un xic que toca l'acordió, i ho fa tremendament perfecte. El vaig escoltar per primera volta al concert en directe d'Obrint Pas...i el tio és un màquina!
És per això, que aquest ska amb l'acordió és tan pegadís...escolteu-lo!!
Bé, vos deixe ja fins al pròxim divendres...
Disfruteu de la cançoneta; és un directe i no s'escolta massa, però bé...
Ah, i gràcies a Carles, ell ha sigut el que me l'ha passada!!
Com va el fred? per ací Stuttgart el fred està comportant-se, la veritat...estem a mitjan Novembre i encara no ha nevat!!
Bé, la cançó d'avuí ha estat totalment improvisada; per mi és relativament nova (de fa sols uns quants dies) però m'encanta i sé que promet...
El primer cop que la vaig escoltar va ser a Berlín, abans del concert d'orxata. El dj la va posar just abans de començar el concert... em va encantar, va ser fascinant; però el comboi del concertet m'ho va fer oblidar...
Unes setmanes després (bé, esta setmana...), m'he fet amic del dj aquest d'orxata i li he preguntat per aquesta cançó...
Després d'uns dies d'espera, vaig rebre la informació.
Bé, la cançó és una fantàstica remescla d'"Al vent", de Raimon.
El tema va ser que recordava una mescla més tirant al electrònic; però quan la vaig escoltar l'altre dia, vaig saber que estava equivocat.
No obstant, la sorpresa va ser grata, perquè la remescla és tirant a l'ska!
Quan l'escolteu, ja voreu: és la famosa cançó de Raimon, amb un ritme tan alegre, tan content, tan feliç...
El grup es diu "Belda i el conjunt Badabadoc". M'he baixat el disc i...és una música tan fresca!!!
El tema és que el Carles Belda és un xic que toca l'acordió, i ho fa tremendament perfecte. El vaig escoltar per primera volta al concert en directe d'Obrint Pas...i el tio és un màquina!
És per això, que aquest ska amb l'acordió és tan pegadís...escolteu-lo!!
Bé, vos deixe ja fins al pròxim divendres...
Disfruteu de la cançoneta; és un directe i no s'escolta massa, però bé...
Ah, i gràcies a Carles, ell ha sigut el que me l'ha passada!!
divendres, 20 de novembre del 2009
Novembre, Novembre...
Què passa, family??
Ja estic ací de nou, amb notícies fresquetes!!!
Primerament em vull disculpar, perquè hauria d'escriu-re més a sovint, però la veritat que ja he començat classes i, encara que sé que no s'ho creureu...,
tinc ja faeneta que fer...
En el último capítulo...
em vaig quedar explicant-vos el viatget a Berlín; ja sé que va ser llarg, però és una ciutat tan wapa...
Arribarem la matinada de dilluns, i aqueixa setmana va transcórrer normal. Classe ací, classe allà, intentant anar a totes les que podia per així elegir les que més m'agradaren i fer-me un bon horari.
Així, va arribar divendres 30 d'octubre. Per la nit hi havia montada una festa en la universitat de teleco. Per a mi era super extrany, perquè a valència totes les festes, inclús les universitàries, les fan a les discos.
Bé, aquesta festa és veu que és prou importanteta ací al campus. De fet portaven anunciant-la des de feia ja algunes setmanes...
Començava a les 8, i vam anar per agafar l'entrada (abans que es petara) per tornar després a casa, sopar, fer-se uns cubatetes i tornar...
Després d'estar una horeta a la cua, vam aconseguir les entrades i marxarem sopar...
La festa va estar super canyera; molta gent, moolt bon ambient, molt bona música (fins i tot hi havien dos ambients)... però el més graciós per mi era que estava de festa on de normal done classe, jajajaja!
Dissabte va ser dia de tranquis i diumenge vam decidir fer un viatget. Vam tirar cap a Esslingen. S'arriba amb el S-Bahn i està d'Stuttgart a 20 minutets...algo tranquilet!
Arribarem allí sobre la 1, i la veritat que era un poble amb encant, un poble típic alemany. A la vora del riu, amb muntanyes plenes de vinya (aquesta regió és famosa pel seu vi, però a mi la veritat que no em mata massa...), amb les casetes típiques blanques amb sostres en forma de A, amb la seua fusta, amb els arbres amb la fulla marró típica de la tardor...vaja, un encant!
A primera vista, Esslingen sols té per vore un castell i un parell d'Esglèsies gegants i super wapes.
Així doncs, la 1a parada fou l'Esglèsia protestant. Amb dos campanars super grans i un túnel que comunica ambdós campanars quasi dalt de tot, l'església improsiona, i molt!
Vam entrar, però la porta dels campanars estava tancada. Vam tindre sort i ens vam poder acoplar amb un grup de turistes alemanys que sí que anaven a entrar i...alà, vam aconseguir poder muntar-hi!
Les vistes eren magnífiques:
Després de més d'una hora de visita, vam anar al castell. Estava tancat, però els voltants i la vista eren increïbles: el punt més alt d'Esslingen des d'on es veia tot el paisatge, tot rodejat de vinyes, explanades de gesta super fresca, un caminet de pedres magnífic...
Ja començava a fer-se de nit quan vam tornar a baixar al poble, vam pegar una última volteta i, després de sopar un kebab (per primera volta vaig sopar com un alemany: a les 6 de la vesprada!!), vam tornar a casa.
Aquell dilluns començàvem ja novembre...vaig pensar: ja porte ací dos mesos...com passa el temps de ràpid!!
La setmaneta va ser com l'altra: rapideta, més que res perquè divendres de matí agafàvem un vol cap a Cagliari (Serdenya) i no pensàvem en altra cosa.
Però bé, això ja tocarà un altre dia...(quan tinga les fotos!)
Ja estic ací de nou, amb notícies fresquetes!!!
Primerament em vull disculpar, perquè hauria d'escriu-re més a sovint, però la veritat que ja he començat classes i, encara que sé que no s'ho creureu...,
tinc ja faeneta que fer...
En el último capítulo...
em vaig quedar explicant-vos el viatget a Berlín; ja sé que va ser llarg, però és una ciutat tan wapa...
Arribarem la matinada de dilluns, i aqueixa setmana va transcórrer normal. Classe ací, classe allà, intentant anar a totes les que podia per així elegir les que més m'agradaren i fer-me un bon horari.
Així, va arribar divendres 30 d'octubre. Per la nit hi havia montada una festa en la universitat de teleco. Per a mi era super extrany, perquè a valència totes les festes, inclús les universitàries, les fan a les discos.
Bé, aquesta festa és veu que és prou importanteta ací al campus. De fet portaven anunciant-la des de feia ja algunes setmanes...
Començava a les 8, i vam anar per agafar l'entrada (abans que es petara) per tornar després a casa, sopar, fer-se uns cubatetes i tornar...
Després d'estar una horeta a la cua, vam aconseguir les entrades i marxarem sopar...
La festa va estar super canyera; molta gent, moolt bon ambient, molt bona música (fins i tot hi havien dos ambients)... però el més graciós per mi era que estava de festa on de normal done classe, jajajaja!
Dissabte va ser dia de tranquis i diumenge vam decidir fer un viatget. Vam tirar cap a Esslingen. S'arriba amb el S-Bahn i està d'Stuttgart a 20 minutets...algo tranquilet!
Arribarem allí sobre la 1, i la veritat que era un poble amb encant, un poble típic alemany. A la vora del riu, amb muntanyes plenes de vinya (aquesta regió és famosa pel seu vi, però a mi la veritat que no em mata massa...), amb les casetes típiques blanques amb sostres en forma de A, amb la seua fusta, amb els arbres amb la fulla marró típica de la tardor...vaja, un encant!
A primera vista, Esslingen sols té per vore un castell i un parell d'Esglèsies gegants i super wapes.
Així doncs, la 1a parada fou l'Esglèsia protestant. Amb dos campanars super grans i un túnel que comunica ambdós campanars quasi dalt de tot, l'església improsiona, i molt!
Vam entrar, però la porta dels campanars estava tancada. Vam tindre sort i ens vam poder acoplar amb un grup de turistes alemanys que sí que anaven a entrar i...alà, vam aconseguir poder muntar-hi!
Les vistes eren magnífiques:
Després de més d'una hora de visita, vam anar al castell. Estava tancat, però els voltants i la vista eren increïbles: el punt més alt d'Esslingen des d'on es veia tot el paisatge, tot rodejat de vinyes, explanades de gesta super fresca, un caminet de pedres magnífic...
Ja començava a fer-se de nit quan vam tornar a baixar al poble, vam pegar una última volteta i, després de sopar un kebab (per primera volta vaig sopar com un alemany: a les 6 de la vesprada!!), vam tornar a casa.
Aquell dilluns començàvem ja novembre...vaig pensar: ja porte ací dos mesos...com passa el temps de ràpid!!
La setmaneta va ser com l'altra: rapideta, més que res perquè divendres de matí agafàvem un vol cap a Cagliari (Serdenya) i no pensàvem en altra cosa.
Però bé, això ja tocarà un altre dia...(quan tinga les fotos!)
divendres, 13 de novembre del 2009
Freitag mit Musik (16/11/09)
Hola de nou!
Divendres, cançoneta!
El grupet d'aquest divendres és un grup que possiblement tots haveu escoltat i que a la majoria vos agradarà...
en aquest "fascícul", parle de U2.
És un grup que sempre m'ha agradat, a la meua germana li encanten i ella m'ho ha apegat.
No cal que faça cap explicació ni comentari; totes les seues cançons són èxits mundials, tots els seus discos s'han venut com a xurros... a més, el grup en general (però sobretot el cantant -Bono) són un grup entregat, solidari, implicat en qualsevol causa... saben estar en el moment oportú en el lloc adeqüat.
Aquesta és la raó per la qual hui he escollit aquest grup. A banda de que m'encanten, em vaig enterar l'altre dia que, per la celebració del 20 aniversari de la caiguda del mur de Berlin, van fer un concert gratuït en la Porta de Brandenburg...
No són la salvació per al poble berlinés, però no està mal que un grup de la talla de U2 faça aquests concerts...
La veritat que mentres el senc, se'm posa la pell de gallina...
Si vos fixeu, hi ha més videos d'altres cançons que tocaren allí; perdeu 20 minutets i disfruteu escoltant-los...valen la pena!
Bé, aquest cop m'ha quedat un poquet curtet, però U2 no necessita presentacions ni motivacions alienes...
Passeu-ho bé el cap de setmana i fins la setmana que ve!
Tschüss!!
Divendres, cançoneta!
El grupet d'aquest divendres és un grup que possiblement tots haveu escoltat i que a la majoria vos agradarà...
en aquest "fascícul", parle de U2.
És un grup que sempre m'ha agradat, a la meua germana li encanten i ella m'ho ha apegat.
No cal que faça cap explicació ni comentari; totes les seues cançons són èxits mundials, tots els seus discos s'han venut com a xurros... a més, el grup en general (però sobretot el cantant -Bono) són un grup entregat, solidari, implicat en qualsevol causa... saben estar en el moment oportú en el lloc adeqüat.
Aquesta és la raó per la qual hui he escollit aquest grup. A banda de que m'encanten, em vaig enterar l'altre dia que, per la celebració del 20 aniversari de la caiguda del mur de Berlin, van fer un concert gratuït en la Porta de Brandenburg...
No són la salvació per al poble berlinés, però no està mal que un grup de la talla de U2 faça aquests concerts...
La veritat que mentres el senc, se'm posa la pell de gallina...
Si vos fixeu, hi ha més videos d'altres cançons que tocaren allí; perdeu 20 minutets i disfruteu escoltant-los...valen la pena!
Bé, aquest cop m'ha quedat un poquet curtet, però U2 no necessita presentacions ni motivacions alienes...
Passeu-ho bé el cap de setmana i fins la setmana que ve!
Tschüss!!
Experiència personal a Berlín (reflexió??)
Quant vam decidir viatjar a Berlin, la veritat que jo no tenia massa clar on anàvem, no sabia gaire sobre aquesta ciutat. Bé, sabia que era la capital d'Alemanya, que hi havia moltes festes diferent, cultura emergent i alternativa… Havia sentit parlar abans de la història de Berlin, però res…
La primera sensació només arribar fou normal: una estació de tren a les 5 del matí, tot bé.
Tot comença a canviar el primer dia, quan vam anar a visitar l'únic tros del mur que es conserva intacte. Gràcies al meu amic pans i a les seues explicacions, vaig anar endinsant-me en la història berlinesa. Aquells panells tan grans, tan explicatius i tan didàctics.
No sé si coneixereu l'història del mur a Berlín. Després del final de la 2a Guerra Mundial, els que van derrotar l'Alemanya de Hitler (Gran Bretanya, USA, França i la URSS) es van repartir tota alemanya i també es van dividir Berlin.
El tema fou que Gran Bretanya, USA i França (els aliats) "unificaren" les seues zones de Berlín, per tant trobem la Berlín Oest (zona aliada) i la Berlin Est (zona comunista). A poc a poc les diferències entre les dos zones eren clares i la gent evitava seguir el dur règim de Lenin, així que la zona comunista va vore reduïda la població notablement. Aquesta fou la raó perquè a principis dels anys 60 es decidira la construcció d'una separació física entre els dos Berlins, amb militars, clar! No obstant això, la gent encara continuava "emigrant" cap a la zona aliada, raó que feu la construcció del famós mur. Així, la forma del mur era la següent: el mur en realitat eren dos murs (un de cada zona) i enmig i hi havia una zona "neutra", de ningú. Com aquest mur passava per zones céntriques de Berlin i hi havia edificis, alguns edificis es van utilitzar com a mur per evitar derrocar-los. La gent, però, també els utilitzava per a col·lar-se i passar a la zona aliada. La solució era tapiar les finestres, portes, o derrocar els edificis (recordeu la història de l'església? estava en la zona neutra i la van derrocar perquè no fóra utilitzada per a col·lar-se…). El tema és que es podia passar de la zona Oest a la Est sense problema, però no al revés (els comunistes…) per unes portes especials que hi havia, pleneta de militars…
Bé, una volta situat el context històric continuaré.
En aquest tros de mur intacte, hi ha un museu super impactant i explicatiu. Hi ha milers i milers de fotos, videos, documents i imatges de la gent amb el mur. Gent botant d'un 5é pis per arribar a la zona oest, xiquets de bolquers llançats per damunt de la verja de ferro…són imatges tan impactants…
Després d'aquesta visita al museu, ja anava veient-ho tot una mica clar, ja anava coneixent el conflicte, però encara hi havia més on furgar…
Vam continuar visitant Alexanderplatz i tota la zona comunista. Tot igual, edificis quadriculats, gelats i crus…
Tampoc sé si sabreu, que en acabar la guerra, Alemanya estava feta un drap per la guerra, i cada país es va encarregar de reconstruir la seua zona; a Berlin igual.
El dos dies següents no vam fer cap visita així especial.
Diumenge vam anar a Checkpoint Charly (una de les portes d'accés). Ací vam trobar més murs explicatius. No tenien desperdici...
Mil i una històries viscudes per la gent amb el mur, algunes molt conegudes i altres no tant.
La situació en els 60 anava agreujant-se més i més pel pas dels anys; els aliats i la URSS havien passat de ser "col·leguetes" a declarar-se la guerra mútuament. La clara evidència fou la "Guerra Fría" (No vaig a explicar-vos-la perquè no la conec massa i seri aja massa llarg, però si busqueu a la Wikipedia o algo, serà fàcil saber sobre el tema). Bàsicament fou una guerra entre USA i la URSS (les dos potències més grans per aleshores) a Vietnam, cadascú tenia les seues raons o motius, però no deixava de ser una guerra més…
El tema és que va arribar un moment (a finals dels 60) de situació extremadament tensa entre les dos zones berlineses, i era graciós perquè estaven separades sols uns metres…
Un clar exemple d'aquesta situació és la coneguda història de dos xics joves que van intentar creuar els murs. Un va poder, però a l'altre li van disparar i el van ferir. Es va quedar un hora dessagnant-se mentre els militars de les dos parts ho veien sense fer res. Al final el xic va morir i el van recollir els aliats…
Els dos fronts estaven continuament buscant excuses per atacar-se: que si jo et pose uns misils a Afganistan per atacar-te (USA), que si jo pose una base militar i nuclear a Cuba per atacar-te també (URSS), un desastre, vaja…
Després de la visita al Checkpoint Charly, i les corresponents fotos, clar... i després de més d'una hora de murals i explicacions, tot anava quallant…
Aquell diumenge per la nit, vam visitar una exposició a l'aire lliure sobre la zona comunista (la DDR). Això ja va ser el màxim, videos de manifestacions, documents, fotos…
La veritat que ja tenia un bon coneixement sobre el tema…i no sé si m'agradava tenir-lo…
Bé, la història-reflexió-moralitat-digues-li_com_vullgues és la següent:
La pobra gent de Berlin, després d'haver patit la 2a Guerra Mundial (que no fou poquet, vaja), després del bombardejos, matances i demés...pum! perquè sí, se li separa Berlin, la seua ciutat. Se li posa un mur de merda. Una barrera física, però també social. Sense ninguna elecció. Sols per putos interessos militars, per uns motius que ells no havien escollit, ala. Era com un joc: dos fronts jugant a la lluita en un territori que no era el seu, on vivien persones que no tenien res a vore amb aqueix conflicte però que sí que estaven pagant les conseqüències, i quines conseqüències, mare!!!
Encara conserve una imatge d'una dona corrent per creuar el mur (quan encara era sols de fil d'aram). La xica, degut a la tensió, no havia vist el punxegut fil i corrent corrent se'l va clavar a la cara… no li va importar, però, perquè sabia que ja estava a la zona aliada, la sang que li brollava no podia ocultar la cara de felicitat i alegria que tenia…
Perquè clar, eixa era una altra. La gent de l'Oest encara podia "viure", però la gent de l'Est estava sotmesa al règim soviètic, a la dictadura del comunisme…
Era tan dur, vore imatges de gent patint, manifestant-se, mentre apareixien imatges de les tropes soviètiques desfilant davant el president de la DDR, sense importar-los res...ostia, que són persones, estan passant-ho mal, tenen vida, tenen dret a viure!!
un desastre…
Ja, ens clavem en els 80, després de vint anys de mur. La situació ja era més que rídicula, Berlin ja estava totalment dividit, no es podia creuar…hi hauria gent que no voria els familiars des de feia dècades…La desesperació era tal, que moltíssima gent de l'Est va marxar cap a països veïns (crec que hungria i austria) que ja tenien les fronteres obertes, per creuar-los i arribar fins a l'Alemanya aliada…
Un 9 de novembre de 1989, en una roda de premsa, un periodista va preguntar a no sé quin tipet important què pensava sobre l'obertura de fronteres dels països veïns, i quan es produïria a Berlin. El tipet aquest va contestar algo així com: molt prompte, o de seguida… la situació a Berlín era tan extranya, ningú sabia res de res…això va provocar que la gent eixira en massa al carrer esperant que es fera l'esperat enderrocament del mur. Els militars estaven tan poc informats, que també van escoltar la roda de premsa i es van obrir les portes…s'ho podeu imaginar, no?? tota la gent corrent, buscant familiar, amics, coneguts…
A uns dels murals que vaig vore, explicava com va ser Berlin a partir d'aquell instant; tota la gent tombant el mur, tots intentant llevar aquells trossos de pedra per oblidar el que s'havia viscut, el patiment… però clar, això no sols estava palés al mur, aquest mur sols era la materialitat del que Berlin estava vivint: pobresa, oblit, pena, foscor…
Avui dia, encara es pot notar això: els carrers estan sempre foscos, hi ha moltíssims edificis abandonats (i alguns ocupats), no hi ha molta gent pel carrer…la veritat que és una sensació extranya.
Però bé, amb tot aquest rollaco que m'acabe d'espolsar, l'última cosa que vull que penseu és que no vos recomane anar a Berlin. Més bé, tot el contrari, jo em senc tot un privilegiat per poder haver-ho vist, haver-ho palpat, perquè és part de la història, coses que han passat.
Ara, just en el 20 aniversari de la caiguda, Berlin encara està tocada, és clar, molt tocada. La quantitat d'impostos que la societat alemanya paga destinats a la recuperació de l'Alemanya de l'Est i Berlin és bastant, però no suficient.
És per això que vos anime a que la visiteu quan pugueu, tal vegada hi haurà coses que a poc a poc aniran desapareixent i ja no hi tornaran a ser: la quantitat de llocs ocupats i retransformats en discoteques, llocs culturals, exposicions alternatives…fins i hi ha un aeroport abandonat super gran al centre que em va dir el meu amic que el volen tombar per construir edificis… Per supost, també vos aconselle que aneu per la quantitat de cultura, art i música diferent i alternativa que vos podreu trobar per tot arreu; Berlín és un focus de gent amb idees i pensaments nous i creatius…
Definitivament, com va dir el primer alcalde de Berlin: Berlin is poor, but sexy!
Gracietes per aguantar este rollaco!!
La primera sensació només arribar fou normal: una estació de tren a les 5 del matí, tot bé.
Tot comença a canviar el primer dia, quan vam anar a visitar l'únic tros del mur que es conserva intacte. Gràcies al meu amic pans i a les seues explicacions, vaig anar endinsant-me en la història berlinesa. Aquells panells tan grans, tan explicatius i tan didàctics.
No sé si coneixereu l'història del mur a Berlín. Després del final de la 2a Guerra Mundial, els que van derrotar l'Alemanya de Hitler (Gran Bretanya, USA, França i la URSS) es van repartir tota alemanya i també es van dividir Berlin.
El tema fou que Gran Bretanya, USA i França (els aliats) "unificaren" les seues zones de Berlín, per tant trobem la Berlín Oest (zona aliada) i la Berlin Est (zona comunista). A poc a poc les diferències entre les dos zones eren clares i la gent evitava seguir el dur règim de Lenin, així que la zona comunista va vore reduïda la població notablement. Aquesta fou la raó perquè a principis dels anys 60 es decidira la construcció d'una separació física entre els dos Berlins, amb militars, clar! No obstant això, la gent encara continuava "emigrant" cap a la zona aliada, raó que feu la construcció del famós mur. Així, la forma del mur era la següent: el mur en realitat eren dos murs (un de cada zona) i enmig i hi havia una zona "neutra", de ningú. Com aquest mur passava per zones céntriques de Berlin i hi havia edificis, alguns edificis es van utilitzar com a mur per evitar derrocar-los. La gent, però, també els utilitzava per a col·lar-se i passar a la zona aliada. La solució era tapiar les finestres, portes, o derrocar els edificis (recordeu la història de l'església? estava en la zona neutra i la van derrocar perquè no fóra utilitzada per a col·lar-se…). El tema és que es podia passar de la zona Oest a la Est sense problema, però no al revés (els comunistes…) per unes portes especials que hi havia, pleneta de militars…
Bé, una volta situat el context històric continuaré.
En aquest tros de mur intacte, hi ha un museu super impactant i explicatiu. Hi ha milers i milers de fotos, videos, documents i imatges de la gent amb el mur. Gent botant d'un 5é pis per arribar a la zona oest, xiquets de bolquers llançats per damunt de la verja de ferro…són imatges tan impactants…
Després d'aquesta visita al museu, ja anava veient-ho tot una mica clar, ja anava coneixent el conflicte, però encara hi havia més on furgar…
Vam continuar visitant Alexanderplatz i tota la zona comunista. Tot igual, edificis quadriculats, gelats i crus…
Tampoc sé si sabreu, que en acabar la guerra, Alemanya estava feta un drap per la guerra, i cada país es va encarregar de reconstruir la seua zona; a Berlin igual.
El dos dies següents no vam fer cap visita així especial.
Diumenge vam anar a Checkpoint Charly (una de les portes d'accés). Ací vam trobar més murs explicatius. No tenien desperdici...
Mil i una històries viscudes per la gent amb el mur, algunes molt conegudes i altres no tant.
La situació en els 60 anava agreujant-se més i més pel pas dels anys; els aliats i la URSS havien passat de ser "col·leguetes" a declarar-se la guerra mútuament. La clara evidència fou la "Guerra Fría" (No vaig a explicar-vos-la perquè no la conec massa i seri aja massa llarg, però si busqueu a la Wikipedia o algo, serà fàcil saber sobre el tema). Bàsicament fou una guerra entre USA i la URSS (les dos potències més grans per aleshores) a Vietnam, cadascú tenia les seues raons o motius, però no deixava de ser una guerra més…
El tema és que va arribar un moment (a finals dels 60) de situació extremadament tensa entre les dos zones berlineses, i era graciós perquè estaven separades sols uns metres…
Un clar exemple d'aquesta situació és la coneguda història de dos xics joves que van intentar creuar els murs. Un va poder, però a l'altre li van disparar i el van ferir. Es va quedar un hora dessagnant-se mentre els militars de les dos parts ho veien sense fer res. Al final el xic va morir i el van recollir els aliats…
Els dos fronts estaven continuament buscant excuses per atacar-se: que si jo et pose uns misils a Afganistan per atacar-te (USA), que si jo pose una base militar i nuclear a Cuba per atacar-te també (URSS), un desastre, vaja…
Després de la visita al Checkpoint Charly, i les corresponents fotos, clar... i després de més d'una hora de murals i explicacions, tot anava quallant…
Aquell diumenge per la nit, vam visitar una exposició a l'aire lliure sobre la zona comunista (la DDR). Això ja va ser el màxim, videos de manifestacions, documents, fotos…
La veritat que ja tenia un bon coneixement sobre el tema…i no sé si m'agradava tenir-lo…
Bé, la història-reflexió-moralitat-digues-li_com_vullgues és la següent:
La pobra gent de Berlin, després d'haver patit la 2a Guerra Mundial (que no fou poquet, vaja), després del bombardejos, matances i demés...pum! perquè sí, se li separa Berlin, la seua ciutat. Se li posa un mur de merda. Una barrera física, però també social. Sense ninguna elecció. Sols per putos interessos militars, per uns motius que ells no havien escollit, ala. Era com un joc: dos fronts jugant a la lluita en un territori que no era el seu, on vivien persones que no tenien res a vore amb aqueix conflicte però que sí que estaven pagant les conseqüències, i quines conseqüències, mare!!!
Encara conserve una imatge d'una dona corrent per creuar el mur (quan encara era sols de fil d'aram). La xica, degut a la tensió, no havia vist el punxegut fil i corrent corrent se'l va clavar a la cara… no li va importar, però, perquè sabia que ja estava a la zona aliada, la sang que li brollava no podia ocultar la cara de felicitat i alegria que tenia…
Perquè clar, eixa era una altra. La gent de l'Oest encara podia "viure", però la gent de l'Est estava sotmesa al règim soviètic, a la dictadura del comunisme…
Era tan dur, vore imatges de gent patint, manifestant-se, mentre apareixien imatges de les tropes soviètiques desfilant davant el president de la DDR, sense importar-los res...ostia, que són persones, estan passant-ho mal, tenen vida, tenen dret a viure!!
un desastre…
Ja, ens clavem en els 80, després de vint anys de mur. La situació ja era més que rídicula, Berlin ja estava totalment dividit, no es podia creuar…hi hauria gent que no voria els familiars des de feia dècades…La desesperació era tal, que moltíssima gent de l'Est va marxar cap a països veïns (crec que hungria i austria) que ja tenien les fronteres obertes, per creuar-los i arribar fins a l'Alemanya aliada…
Un 9 de novembre de 1989, en una roda de premsa, un periodista va preguntar a no sé quin tipet important què pensava sobre l'obertura de fronteres dels països veïns, i quan es produïria a Berlin. El tipet aquest va contestar algo així com: molt prompte, o de seguida… la situació a Berlín era tan extranya, ningú sabia res de res…això va provocar que la gent eixira en massa al carrer esperant que es fera l'esperat enderrocament del mur. Els militars estaven tan poc informats, que també van escoltar la roda de premsa i es van obrir les portes…s'ho podeu imaginar, no?? tota la gent corrent, buscant familiar, amics, coneguts…
A uns dels murals que vaig vore, explicava com va ser Berlin a partir d'aquell instant; tota la gent tombant el mur, tots intentant llevar aquells trossos de pedra per oblidar el que s'havia viscut, el patiment… però clar, això no sols estava palés al mur, aquest mur sols era la materialitat del que Berlin estava vivint: pobresa, oblit, pena, foscor…
Avui dia, encara es pot notar això: els carrers estan sempre foscos, hi ha moltíssims edificis abandonats (i alguns ocupats), no hi ha molta gent pel carrer…la veritat que és una sensació extranya.
Però bé, amb tot aquest rollaco que m'acabe d'espolsar, l'última cosa que vull que penseu és que no vos recomane anar a Berlin. Més bé, tot el contrari, jo em senc tot un privilegiat per poder haver-ho vist, haver-ho palpat, perquè és part de la història, coses que han passat.
Ara, just en el 20 aniversari de la caiguda, Berlin encara està tocada, és clar, molt tocada. La quantitat d'impostos que la societat alemanya paga destinats a la recuperació de l'Alemanya de l'Est i Berlin és bastant, però no suficient.
És per això que vos anime a que la visiteu quan pugueu, tal vegada hi haurà coses que a poc a poc aniran desapareixent i ja no hi tornaran a ser: la quantitat de llocs ocupats i retransformats en discoteques, llocs culturals, exposicions alternatives…fins i hi ha un aeroport abandonat super gran al centre que em va dir el meu amic que el volen tombar per construir edificis… Per supost, també vos aconselle que aneu per la quantitat de cultura, art i música diferent i alternativa que vos podreu trobar per tot arreu; Berlín és un focus de gent amb idees i pensaments nous i creatius…
Definitivament, com va dir el primer alcalde de Berlin: Berlin is poor, but sexy!
Gracietes per aguantar este rollaco!!
Experiència a Berlin
Després d'una setmana i un poquet més, temps per assimilar el viatge a Berlin (bé, tal volta una mica massa, no?, bueno també he tingut
faeneta de la uni, eh!!!!), vos escric este desitjat text hiperexplicatiu de la meua estada a la capital alemanya (així us ho havia promés, no?)
Bé, tot va començar un dimecres 21 d'Octubre.
Al final vam marxar Joan (un amic de valència que també està ací) i jo. Vàrem dinar super ràpid perquè haviem quedat a les 14.30h a l'estació
de trens ("Hauptbahnhof") amb el Mitfahren ("mit"=amb i "fahren"=conduir)
Aquest tipus de transport no l'havia conegut fins arribar ací, i és molt útil, barat i cómode. El tema és el següent:
un tipet va tal dia de Stuttgart a Berlin sol, i vol traures unes peles "alquilant" la resta de seients del seu cotxe. Així doncs, va a una pàgina web
que és aposta per als mitfahren i diu: sóc tal, el meu mòbil és tal, vaig de Stuttgart a Berlin, ixiré a tal hora, tinc tantes places lliures per a
alquilar i quedem en tal lloc...(i tal!). Bé, si a tu et mola li crides i llogues les places que vullgues. complicat? doncs no, pareix mentira però hi ha
moltíssims viatges per dia a moltíssims llocs, és una canya! a més, pagues a raó d'uns 5€ per 100 kilometres... sí, ja se que esteu pensant que
és un poc perillós...jo també pensava el mateix; conec a molta gent que ha viatjat així, i la gent a alemanya és molt bona, xe!!
Bé després d'esta explicació anem "al tajo". Vam anar amb les maletes cap al centre i vam esperar. Li vam cridar i el cabró va dir que venia i no
va acudir...vos podeu imaginar el baixó immediat, no? ahi amb la maleta, amb una il·lu de por, i un cabró (perquè no té un altre nom, ho senc...)
va i ens deixa tirats. Val, jo havia vist que hi havia més mitfahren per la vesprada i vam venir corrent a casa a buscar un nou mitfahren. Bé, després
de unes quantes cridades, desesperació i golosines per matar els nervis, vam trobar un homenet que passava per ací a les 7 direcció Berlin...
primer obstacle, superat!!!!!
Vam estar parlant un ratet amb l'homenet rubiet aquest (alemany super típic, ahi amb la seua melena al viento i no tenia ni papa d'anglés...) i ens va
dir que ens deixava a uns 20 km de berlin, a l'estació d'un poble: Postdam. Vam arribar a les 3 del matí i fins les 4 i pico no eixia el primer S-Bahn (és com
un metro, que també està per fora del terra) direcció Berlin. Bueno, després de passar fred a l'estació, vam arribar a els 5 del matí a casa del meu amic
pans, on ens quedariem a dormir...
No obstant això, vam decidir matinar per fer turisme per berlin. Vam dormir poquetes horetes, vam esmorzar ben fort i... a vore coses!!! Portàvem a pans
de guia, així que seriem uns privilegiats...Bueno, la primera parada va ser, per a mi, la més impactant, i no perquè fóra la primera... vam anar a l'únic tros de
mur que queda en peu tal i com era...no és un lloc molt turístic i això em va agradar: panells super grans explicant-ho tot, fotos super impactants i
super oportunistes, el propi mur, la història d'una iglésia que va quedar entre els dos murs i la van derrocar perquè la gent la utilitzava per passar de part a part,
i un museu sublim, amb uns videos increïbles i moltes fotos més igual o més impactants que les anteriors (que important és fer fotos, mare!!!!). Per mi va ser
una glopada tan gran d'història berlinesa, que encara estic flipant...
Després vam tirar cap Alexanderplatz, el centre més cèntric de Berlin (perquè Berlín és super gran, com 10 valències o més, eh!!), per vore l'arquitectura soviètica característica de l'època (Alexanderplatz pertanyia a la zona comunista) i vam pegar un gran passeig per el voltant del centre: vam vore la torre de televisió ("Fernsehturm", a cada ciutat important hi ha una...), vam visitar alguns parcs, la illa dels museus ("Museumsinsel"), passeig per carrers i tornada a Alexandraplatz. Vam anar al segon tros de mur que queda de peu: és un tros super llarg convertit en la sala d'exposició/art a l'aire lliure més gran d'europa (o era del món, no sé...). Com haviem esmorzat com a reis, vam aguantar bastant i per fi ens vam fer el primer kebab (sabeu que el que kebab és un invent turc, però el Döner kebab es va inventar a alemanya; és el que nosaltres coneguem per kebab...) que tampoc se'n passava...
Després vam tornar casa, que ja era mitjan vesprada i el dia havia estat dur. S'havia de dormir perquè per la nit ens esperava un festival de drum'n'bass...
Vam quedar sobre les 9 amb una amiga de pans per anar a sopar (Júlia, de Barcelona) a una casa okupa. A Berlin hi ha moltíssims edificis abandonats i moltíssims són ocupats, però l'ocupació és diferent, perquè es paga un preu simbòlic per estar a l'habitació (crec que al voltant d'uns 50€), vaja okupes de mentireta, jajaja. Bueno, el tema és que de sobte em vaig trobar a una sala d'estar super calenteta i acullidora on tota la gent que vivia a l'edifici havia preparat menjar (em vaig menjar un cous-cous amb verdures per 1.50€...mmmmm!), sentat a uns sofanets xarrant amb gent...super canyero!
Vam estar allí fins que va ser l'hora de tirar cap al festival. Se celebrava al Cassiopeia, unes antics magatzems on es reparaven trens, reconvertits en discoteques, cadascuna d'un estil...Bé, vam tirar cap al magatzem del drum'n'bass; quina festa, quins records...no ballava aquest tipus de música des de l'anterior Festivern'08, i damunt era d'n'b del bó...yuju!!!!vam acabar a les 6 del matí...
És molt bo, perquè la majoria de discoteques, cases okupes i bars que antigament eren altres coses i que s'han ocupat estan quasi totes al barri de Friedrichshain (barri soviètic), i allí hi ha moltíssims "Späty", un opencor de begudes i coses de menjar que tanca super tard (o no tanca) i tot és super barat (una birra de 0,5l -ací són totes així...- valia sols 0.70€!!).
Bé, divendres ens vam alçar super tard, vam dinar també super tard i vam fer un poc de siesta; hui tocava Orxata Sound System (grup valencià) a Berlin i el cos havia d'estar descansat (sabiem que voliem anar a Berlin, no sabiem quant; quant vam vore que Orxata tocava a Berlin...ja estava tot clar!!!). Abans del concert vam fer una volta per Alexanderplatz de nit (vam coincidir amb un festival de llums super wapo; els principals monuments estaven il·luminats; ja voreu fotos) i vam tirar cap a la porta de Brandemburg. Vam quedar per sopar amb la Júlia, i vam anar a sopar a casa d'una xica valenciana...de Bocairent, jajajaja!!!!
Vam estar allí sopant i vam marxar al K9 (casa ocupa on es feia el concert). Era super canyero, perquè entraves per un bar normal, però després baixaves unes escales i havies de caminar per un túnel d'1.90m uns 30 metres fins arribar a l'altra casa on hi havien dos habitacions no molt grans: una era la sala de concerts i l'altra era la barra amb música d'ambient per poder xarrar. El concert va estar tremedíssim, un lloc super xicotiu, tot ple de valencians i els orxata a rinxo terra...super familiar. Després del concert vam estar de xarraeta amb ells, i són de puta mare!! També vam baixar alguns grupets que també tocaven...i més drum'n'bass...toma!!Vam estar fins les 6 també aqueixa nit, l'ocassió ho mereixia!
El dissabte també ens vam alçar a mig dia, i entre pitos i flautes, eixiem de casa a les 4 de la vesprada. Aquell dia voliem anar (bé, en realitat era desig meu i tots ho van acceptar) al Treptower Park. És un parc grandíssim on hi és un monument gegantí en homenaje als soldats soviètics caiguts en combat (com un "valle de los caídos" comunista, vaja). Però realment voliem anar allí perquè dins del parc hi ha un parc temàtic abandonat (sobre dinosaures) que diuen que es pot entrar destrangis...i clar, jo volia anar com fóra!
Bé, vam pillar el metro i vam tirar cap allà. El tema és que el meu amic no hi havia anat mai i no sabia molt bé on estava...de camí vam passar per un parc on vam vore uns tipets que vivien a la vora del riu en una zona social d'estes ocupades, que estaven avorrits (dic jo, eh) i necessitaven gent per translladar una barqueta que havien fet fins al riu (el que dia, avorriment pur i dur).
Després d'ajudar-los, ens vam enterar que anàvem en la direcció contraria al parc buscat, i ja començava a fer-se fosc...Al final vam arribar al Treptower Park, ja de nit i vam vore el monument aquest.
A la foto no s'aprecia gaire, però eren monuments amb línies completament rectes, jardins super grans i embolicats amb piscinetes d'estes típiques de jardí, i al fons una espècie de piràmide coronada per una estàtua d'un tipet que no teniem ni idea qui era perquè no el vam vore... Al parc temàtic, però, no vam anar perquè ja era de nit i estava tot molt fosc.
Vam pegar una volteta pel centre i jo vaig quedar amb carles, un xic de barcelona que vé a voltes a montitxelvo i que va arribar dissabte. Vam fer un soparet a casa pans i vam pegar una volteta. No vam apretar massa perquè diumenge voliem alçar-mos prompte per continuant fent visites.
Diumenge. Una hora més per dormir, toma! (pel canvi d'hora, clar). Dutxa. Les 10 del matí. Esmorzar completet. Motxilla a l'esquena. Berlin ja estava despert i ens esperava.
Vam anar al "Mauerpark" (parc del mur), perquè cada diumenge fan un rastre a una explanada ben gran. Ací a alemanya es fan molts rastres, però és molt graciós perquè moltes paradetes eren de gent que ven coses que no vol o s'ha trobat...també hi ha artístes que vénen les seues propies confeccions.
Després vam tirar al Checkpoint "C" (Checkpoint Charly), la porta del mur més coneguda. El tema és que el mur tenia unes quantes portes d'accés: la porta A (porta alfa), la porta B (porta beta), la porta C (porta Charly)..era un sistema que utilitzaven els aliats per indentificar cadascuna d'aquestes portes.
Ens vam fer les típiques fotos, i ens vam trobar de nou amb murals super grans explicatius de la història del mur...IM-PRE-SIO-NANT!
Més tard vam tirar cap a la porta de Brandenburg, de nou, per vore el monument als jueus morts a l'holocaust nazi. És un monument impresionant, milers de columnes plantades, de diferents altures...és tan fàcil notar la crueltat que vam utilitzar els nazis amb la gelor del granit...
Vam anar al parlament alemany (Deutscher Bundestag), que està al costat de la porta de Brandemburg, i després vam tirar cap a la casa ocupapada més important de tota alemanya, "Kunsthaus Tacheles" (casa de cultura Tacheles)... Aquesta ocupació és artística, és a dir, a dintre no hi viu gent, és una gran casa de 4 plantes plena d'habitacions on pintors, artistes i escultors exposen les seus obres. També hi ha un pis on hi ha una discoteca i a la planta de baix hi ha un bar i un gran jardí on també hi ha musiqueta i on estan els artístes del ferro.
Després de vore aquesta casa, vam anar a vore a Alexanderplatz una exposició sobre els 20 anys de la caiguda del mur...sense paraules.
A les 10 de la nit vam quedar amb un altre mitfahren, i vam arribar a Stuttgart a les 4 del matí.
Viatge acabat. Sensacions fins al moment desconegudes. Records. Fotos. Amics. Música. Més Records.
Aquest ha sigut el meu viatge a Berlín. Sé que tornaré...quan? no ho sé!
(Podeu vore totes les fotos en aquest enllaç: Berlin
faeneta de la uni, eh!!!!), vos escric este desitjat text hiperexplicatiu de la meua estada a la capital alemanya (així us ho havia promés, no?)
Bé, tot va començar un dimecres 21 d'Octubre.
Al final vam marxar Joan (un amic de valència que també està ací) i jo. Vàrem dinar super ràpid perquè haviem quedat a les 14.30h a l'estació
de trens ("Hauptbahnhof") amb el Mitfahren ("mit"=amb i "fahren"=conduir)
Aquest tipus de transport no l'havia conegut fins arribar ací, i és molt útil, barat i cómode. El tema és el següent:
un tipet va tal dia de Stuttgart a Berlin sol, i vol traures unes peles "alquilant" la resta de seients del seu cotxe. Així doncs, va a una pàgina web
que és aposta per als mitfahren i diu: sóc tal, el meu mòbil és tal, vaig de Stuttgart a Berlin, ixiré a tal hora, tinc tantes places lliures per a
alquilar i quedem en tal lloc...(i tal!). Bé, si a tu et mola li crides i llogues les places que vullgues. complicat? doncs no, pareix mentira però hi ha
moltíssims viatges per dia a moltíssims llocs, és una canya! a més, pagues a raó d'uns 5€ per 100 kilometres... sí, ja se que esteu pensant que
és un poc perillós...jo també pensava el mateix; conec a molta gent que ha viatjat així, i la gent a alemanya és molt bona, xe!!
Bé després d'esta explicació anem "al tajo". Vam anar amb les maletes cap al centre i vam esperar. Li vam cridar i el cabró va dir que venia i no
va acudir...vos podeu imaginar el baixó immediat, no? ahi amb la maleta, amb una il·lu de por, i un cabró (perquè no té un altre nom, ho senc...)
va i ens deixa tirats. Val, jo havia vist que hi havia més mitfahren per la vesprada i vam venir corrent a casa a buscar un nou mitfahren. Bé, després
de unes quantes cridades, desesperació i golosines per matar els nervis, vam trobar un homenet que passava per ací a les 7 direcció Berlin...
primer obstacle, superat!!!!!
Vam estar parlant un ratet amb l'homenet rubiet aquest (alemany super típic, ahi amb la seua melena al viento i no tenia ni papa d'anglés...) i ens va
dir que ens deixava a uns 20 km de berlin, a l'estació d'un poble: Postdam. Vam arribar a les 3 del matí i fins les 4 i pico no eixia el primer S-Bahn (és com
un metro, que també està per fora del terra) direcció Berlin. Bueno, després de passar fred a l'estació, vam arribar a els 5 del matí a casa del meu amic
pans, on ens quedariem a dormir...
No obstant això, vam decidir matinar per fer turisme per berlin. Vam dormir poquetes horetes, vam esmorzar ben fort i... a vore coses!!! Portàvem a pans
de guia, així que seriem uns privilegiats...Bueno, la primera parada va ser, per a mi, la més impactant, i no perquè fóra la primera... vam anar a l'únic tros de
mur que queda en peu tal i com era...no és un lloc molt turístic i això em va agradar: panells super grans explicant-ho tot, fotos super impactants i
super oportunistes, el propi mur, la història d'una iglésia que va quedar entre els dos murs i la van derrocar perquè la gent la utilitzava per passar de part a part,
i un museu sublim, amb uns videos increïbles i moltes fotos més igual o més impactants que les anteriors (que important és fer fotos, mare!!!!). Per mi va ser
una glopada tan gran d'història berlinesa, que encara estic flipant...
Després vam tirar cap Alexanderplatz, el centre més cèntric de Berlin (perquè Berlín és super gran, com 10 valències o més, eh!!), per vore l'arquitectura soviètica característica de l'època (Alexanderplatz pertanyia a la zona comunista) i vam pegar un gran passeig per el voltant del centre: vam vore la torre de televisió ("Fernsehturm", a cada ciutat important hi ha una...), vam visitar alguns parcs, la illa dels museus ("Museumsinsel"), passeig per carrers i tornada a Alexandraplatz. Vam anar al segon tros de mur que queda de peu: és un tros super llarg convertit en la sala d'exposició/art a l'aire lliure més gran d'europa (o era del món, no sé...). Com haviem esmorzat com a reis, vam aguantar bastant i per fi ens vam fer el primer kebab (sabeu que el que kebab és un invent turc, però el Döner kebab es va inventar a alemanya; és el que nosaltres coneguem per kebab...) que tampoc se'n passava...
Després vam tornar casa, que ja era mitjan vesprada i el dia havia estat dur. S'havia de dormir perquè per la nit ens esperava un festival de drum'n'bass...
Vam quedar sobre les 9 amb una amiga de pans per anar a sopar (Júlia, de Barcelona) a una casa okupa. A Berlin hi ha moltíssims edificis abandonats i moltíssims són ocupats, però l'ocupació és diferent, perquè es paga un preu simbòlic per estar a l'habitació (crec que al voltant d'uns 50€), vaja okupes de mentireta, jajaja. Bueno, el tema és que de sobte em vaig trobar a una sala d'estar super calenteta i acullidora on tota la gent que vivia a l'edifici havia preparat menjar (em vaig menjar un cous-cous amb verdures per 1.50€...mmmmm!), sentat a uns sofanets xarrant amb gent...super canyero!
Vam estar allí fins que va ser l'hora de tirar cap al festival. Se celebrava al Cassiopeia, unes antics magatzems on es reparaven trens, reconvertits en discoteques, cadascuna d'un estil...Bé, vam tirar cap al magatzem del drum'n'bass; quina festa, quins records...no ballava aquest tipus de música des de l'anterior Festivern'08, i damunt era d'n'b del bó...yuju!!!!vam acabar a les 6 del matí...
És molt bo, perquè la majoria de discoteques, cases okupes i bars que antigament eren altres coses i que s'han ocupat estan quasi totes al barri de Friedrichshain (barri soviètic), i allí hi ha moltíssims "Späty", un opencor de begudes i coses de menjar que tanca super tard (o no tanca) i tot és super barat (una birra de 0,5l -ací són totes així...- valia sols 0.70€!!).
Bé, divendres ens vam alçar super tard, vam dinar també super tard i vam fer un poc de siesta; hui tocava Orxata Sound System (grup valencià) a Berlin i el cos havia d'estar descansat (sabiem que voliem anar a Berlin, no sabiem quant; quant vam vore que Orxata tocava a Berlin...ja estava tot clar!!!). Abans del concert vam fer una volta per Alexanderplatz de nit (vam coincidir amb un festival de llums super wapo; els principals monuments estaven il·luminats; ja voreu fotos) i vam tirar cap a la porta de Brandemburg. Vam quedar per sopar amb la Júlia, i vam anar a sopar a casa d'una xica valenciana...de Bocairent, jajajaja!!!!
Vam estar allí sopant i vam marxar al K9 (casa ocupa on es feia el concert). Era super canyero, perquè entraves per un bar normal, però després baixaves unes escales i havies de caminar per un túnel d'1.90m uns 30 metres fins arribar a l'altra casa on hi havien dos habitacions no molt grans: una era la sala de concerts i l'altra era la barra amb música d'ambient per poder xarrar. El concert va estar tremedíssim, un lloc super xicotiu, tot ple de valencians i els orxata a rinxo terra...super familiar. Després del concert vam estar de xarraeta amb ells, i són de puta mare!! També vam baixar alguns grupets que també tocaven...i més drum'n'bass...toma!!Vam estar fins les 6 també aqueixa nit, l'ocassió ho mereixia!
El dissabte també ens vam alçar a mig dia, i entre pitos i flautes, eixiem de casa a les 4 de la vesprada. Aquell dia voliem anar (bé, en realitat era desig meu i tots ho van acceptar) al Treptower Park. És un parc grandíssim on hi és un monument gegantí en homenaje als soldats soviètics caiguts en combat (com un "valle de los caídos" comunista, vaja). Però realment voliem anar allí perquè dins del parc hi ha un parc temàtic abandonat (sobre dinosaures) que diuen que es pot entrar destrangis...i clar, jo volia anar com fóra!
Bé, vam pillar el metro i vam tirar cap allà. El tema és que el meu amic no hi havia anat mai i no sabia molt bé on estava...de camí vam passar per un parc on vam vore uns tipets que vivien a la vora del riu en una zona social d'estes ocupades, que estaven avorrits (dic jo, eh) i necessitaven gent per translladar una barqueta que havien fet fins al riu (el que dia, avorriment pur i dur).
Després d'ajudar-los, ens vam enterar que anàvem en la direcció contraria al parc buscat, i ja començava a fer-se fosc...Al final vam arribar al Treptower Park, ja de nit i vam vore el monument aquest.
A la foto no s'aprecia gaire, però eren monuments amb línies completament rectes, jardins super grans i embolicats amb piscinetes d'estes típiques de jardí, i al fons una espècie de piràmide coronada per una estàtua d'un tipet que no teniem ni idea qui era perquè no el vam vore... Al parc temàtic, però, no vam anar perquè ja era de nit i estava tot molt fosc.
Vam pegar una volteta pel centre i jo vaig quedar amb carles, un xic de barcelona que vé a voltes a montitxelvo i que va arribar dissabte. Vam fer un soparet a casa pans i vam pegar una volteta. No vam apretar massa perquè diumenge voliem alçar-mos prompte per continuant fent visites.
Diumenge. Una hora més per dormir, toma! (pel canvi d'hora, clar). Dutxa. Les 10 del matí. Esmorzar completet. Motxilla a l'esquena. Berlin ja estava despert i ens esperava.
Vam anar al "Mauerpark" (parc del mur), perquè cada diumenge fan un rastre a una explanada ben gran. Ací a alemanya es fan molts rastres, però és molt graciós perquè moltes paradetes eren de gent que ven coses que no vol o s'ha trobat...també hi ha artístes que vénen les seues propies confeccions.
Després vam tirar al Checkpoint "C" (Checkpoint Charly), la porta del mur més coneguda. El tema és que el mur tenia unes quantes portes d'accés: la porta A (porta alfa), la porta B (porta beta), la porta C (porta Charly)..era un sistema que utilitzaven els aliats per indentificar cadascuna d'aquestes portes.
Ens vam fer les típiques fotos, i ens vam trobar de nou amb murals super grans explicatius de la història del mur...IM-PRE-SIO-NANT!
Més tard vam tirar cap a la porta de Brandenburg, de nou, per vore el monument als jueus morts a l'holocaust nazi. És un monument impresionant, milers de columnes plantades, de diferents altures...és tan fàcil notar la crueltat que vam utilitzar els nazis amb la gelor del granit...
Vam anar al parlament alemany (Deutscher Bundestag), que està al costat de la porta de Brandemburg, i després vam tirar cap a la casa ocupapada més important de tota alemanya, "Kunsthaus Tacheles" (casa de cultura Tacheles)... Aquesta ocupació és artística, és a dir, a dintre no hi viu gent, és una gran casa de 4 plantes plena d'habitacions on pintors, artistes i escultors exposen les seus obres. També hi ha un pis on hi ha una discoteca i a la planta de baix hi ha un bar i un gran jardí on també hi ha musiqueta i on estan els artístes del ferro.
Després de vore aquesta casa, vam anar a vore a Alexanderplatz una exposició sobre els 20 anys de la caiguda del mur...sense paraules.
A les 10 de la nit vam quedar amb un altre mitfahren, i vam arribar a Stuttgart a les 4 del matí.
Viatge acabat. Sensacions fins al moment desconegudes. Records. Fotos. Amics. Música. Més Records.
Aquest ha sigut el meu viatge a Berlín. Sé que tornaré...quan? no ho sé!
(Podeu vore totes les fotos en aquest enllaç: Berlin
dimecres, 11 de novembre del 2009
divendres, 6 de novembre del 2009
Freitag mit Musik (06/11/09)
Com va?
Hui escric ben promptet el divendres amb música perquè demà matine i me'n vaig a Cagliari (cerdenya) el cap de setmana (encara que teòricament ara ja és divendres, eh!!)
La cançó d'avui és molt més que coneguda, tots l'haureu sentida, almenys, una vegada; inclús l'haureu ballat i tot... No es tracta ni més ni menys que de Funky Town (de Lipps Inc). És una cançó dels 80 que m'encanta, i ara us explicaré el perquè d'aquesta cançó avuí:
Fa ja més d'un any, després de buscar i buscar, vaig aconseguir baixar-me esta cançó i la de "Superfreak" (de Rick James). Coneixia les dos cançons i les dos m'encantaven...però no sabia el nom i clar, no hi havia res a fer! No sé com, un dia vaig aconseguir els noms i me les vaig baixar. El millor va ser que estaven incloses dins d'un fabulós doble CD recopilatori de la millor música disco dels anys 80. Just havia passat un mes des que havia anat a Villar del Arzobispo a una festa dels 60-70 que allí organitzen anualment (que bé m'ho vaig passar, xe!!!), i vaig pensar...perquè no fem una festeta d'aquest estilet??
Bé, em vaig posar mans a l'obra i vaig començar a buscar música d'aquesta època (anys 60-70-80) amb una única intenció: emular la febra del dissabte nit!
Després de parlar-ho amb una amiga (belén), vam decidir organitzar-ho per a la gent del campament; erem un grup d'unes 30 persones, de diferents pobles, que sols ens veiem (pràcticament) d'any en any...quina millor excusa que celebrar una festa per retrobar-nos?????
Bé, aquesta data, després d'uns mesets, va arribar; un 8 de novembre de 2008 estàvem uns quants (perquè al final sols vam ser uns 15, però bons, eh!!) a una caseta en el terme de benicolet (gràcies tio miguel i tia conxin!!!). Vam preparar tot per a l'ocasió: soparet de comboiet, un parell de boles de cristall (bé, en el nostre cas, de paper d'alumini...), tots vestits amb trajes de l'època (l'ocasió no era per a menys) i més de 4 hores de bona música... En acabar la festa "lo milloret de cada casa" es va quedar allí a dormir.
Va ser una experiència magnífica, m'ho vaig passar en gran, i tot va estar requetexupi...
...vam fer fins i tot un video i hi ha moltíssimes fotos!
Gràcies a aquella gent que va venir...i fins la pròxima!!!
Al final m'he animat i he penjat les dos:
Funky town i Superfreak.
he trobat un video de Superfreak super bo. Les imatges són de la pel·li "little miss sunshine" (la cançó apareix al film), i aprofite per a recomanar-vos-la, és la bomba!!!
Disfuteu i...música maestro!
fins divendres que ve....
Hui escric ben promptet el divendres amb música perquè demà matine i me'n vaig a Cagliari (cerdenya) el cap de setmana (encara que teòricament ara ja és divendres, eh!!)
La cançó d'avui és molt més que coneguda, tots l'haureu sentida, almenys, una vegada; inclús l'haureu ballat i tot... No es tracta ni més ni menys que de Funky Town (de Lipps Inc). És una cançó dels 80 que m'encanta, i ara us explicaré el perquè d'aquesta cançó avuí:
Fa ja més d'un any, després de buscar i buscar, vaig aconseguir baixar-me esta cançó i la de "Superfreak" (de Rick James). Coneixia les dos cançons i les dos m'encantaven...però no sabia el nom i clar, no hi havia res a fer! No sé com, un dia vaig aconseguir els noms i me les vaig baixar. El millor va ser que estaven incloses dins d'un fabulós doble CD recopilatori de la millor música disco dels anys 80. Just havia passat un mes des que havia anat a Villar del Arzobispo a una festa dels 60-70 que allí organitzen anualment (que bé m'ho vaig passar, xe!!!), i vaig pensar...perquè no fem una festeta d'aquest estilet??
Bé, em vaig posar mans a l'obra i vaig començar a buscar música d'aquesta època (anys 60-70-80) amb una única intenció: emular la febra del dissabte nit!
Després de parlar-ho amb una amiga (belén), vam decidir organitzar-ho per a la gent del campament; erem un grup d'unes 30 persones, de diferents pobles, que sols ens veiem (pràcticament) d'any en any...quina millor excusa que celebrar una festa per retrobar-nos?????
Bé, aquesta data, després d'uns mesets, va arribar; un 8 de novembre de 2008 estàvem uns quants (perquè al final sols vam ser uns 15, però bons, eh!!) a una caseta en el terme de benicolet (gràcies tio miguel i tia conxin!!!). Vam preparar tot per a l'ocasió: soparet de comboiet, un parell de boles de cristall (bé, en el nostre cas, de paper d'alumini...), tots vestits amb trajes de l'època (l'ocasió no era per a menys) i més de 4 hores de bona música... En acabar la festa "lo milloret de cada casa" es va quedar allí a dormir.
Va ser una experiència magnífica, m'ho vaig passar en gran, i tot va estar requetexupi...
...vam fer fins i tot un video i hi ha moltíssimes fotos!
Gràcies a aquella gent que va venir...i fins la pròxima!!!
Al final m'he animat i he penjat les dos:
Funky town i Superfreak.
he trobat un video de Superfreak super bo. Les imatges són de la pel·li "little miss sunshine" (la cançó apareix al film), i aprofite per a recomanar-vos-la, és la bomba!!!
Disfuteu i...música maestro!
fins divendres que ve....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)