La primera sensació només arribar fou normal: una estació de tren a les 5 del matí, tot bé.
Tot comença a canviar el primer dia, quan vam anar a visitar l'únic tros del mur que es conserva intacte. Gràcies al meu amic pans i a les seues explicacions, vaig anar endinsant-me en la història berlinesa. Aquells panells tan grans, tan explicatius i tan didàctics.
No sé si coneixereu l'història del mur a Berlín. Després del final de la 2a Guerra Mundial, els que van derrotar l'Alemanya de Hitler (Gran Bretanya, USA, França i la URSS) es van repartir tota alemanya i també es van dividir Berlin.
El tema fou que Gran Bretanya, USA i França (els aliats) "unificaren" les seues zones de Berlín, per tant trobem la Berlín Oest (zona aliada) i la Berlin Est (zona comunista). A poc a poc les diferències entre les dos zones eren clares i la gent evitava seguir el dur règim de Lenin, així que la zona comunista va vore reduïda la població notablement. Aquesta fou la raó perquè a principis dels anys 60 es decidira la construcció d'una separació física entre els dos Berlins, amb militars, clar! No obstant això, la gent encara continuava "emigrant" cap a la zona aliada, raó que feu la construcció del famós mur. Així, la forma del mur era la següent: el mur en realitat eren dos murs (un de cada zona) i enmig i hi havia una zona "neutra", de ningú. Com aquest mur passava per zones céntriques de Berlin i hi havia edificis, alguns edificis es van utilitzar com a mur per evitar derrocar-los. La gent, però, també els utilitzava per a col·lar-se i passar a la zona aliada. La solució era tapiar les finestres, portes, o derrocar els edificis (recordeu la història de l'església? estava en la zona neutra i la van derrocar perquè no fóra utilitzada per a col·lar-se…). El tema és que es podia passar de la zona Oest a la Est sense problema, però no al revés (els comunistes…) per unes portes especials que hi havia, pleneta de militars…
Bé, una volta situat el context històric continuaré.
En aquest tros de mur intacte, hi ha un museu super impactant i explicatiu. Hi ha milers i milers de fotos, videos, documents i imatges de la gent amb el mur. Gent botant d'un 5é pis per arribar a la zona oest, xiquets de bolquers llançats per damunt de la verja de ferro…són imatges tan impactants…
Després d'aquesta visita al museu, ja anava veient-ho tot una mica clar, ja anava coneixent el conflicte, però encara hi havia més on furgar…
Vam continuar visitant Alexanderplatz i tota la zona comunista. Tot igual, edificis quadriculats, gelats i crus…
Tampoc sé si sabreu, que en acabar la guerra, Alemanya estava feta un drap per la guerra, i cada país es va encarregar de reconstruir la seua zona; a Berlin igual.
El dos dies següents no vam fer cap visita així especial.
Diumenge vam anar a Checkpoint Charly (una de les portes d'accés). Ací vam trobar més murs explicatius. No tenien desperdici...
Mil i una històries viscudes per la gent amb el mur, algunes molt conegudes i altres no tant.
La situació en els 60 anava agreujant-se més i més pel pas dels anys; els aliats i la URSS havien passat de ser "col·leguetes" a declarar-se la guerra mútuament. La clara evidència fou la "Guerra Fría" (No vaig a explicar-vos-la perquè no la conec massa i seri aja massa llarg, però si busqueu a la Wikipedia o algo, serà fàcil saber sobre el tema). Bàsicament fou una guerra entre USA i la URSS (les dos potències més grans per aleshores) a Vietnam, cadascú tenia les seues raons o motius, però no deixava de ser una guerra més…
El tema és que va arribar un moment (a finals dels 60) de situació extremadament tensa entre les dos zones berlineses, i era graciós perquè estaven separades sols uns metres…
Un clar exemple d'aquesta situació és la coneguda història de dos xics joves que van intentar creuar els murs. Un va poder, però a l'altre li van disparar i el van ferir. Es va quedar un hora dessagnant-se mentre els militars de les dos parts ho veien sense fer res. Al final el xic va morir i el van recollir els aliats…
Els dos fronts estaven continuament buscant excuses per atacar-se: que si jo et pose uns misils a Afganistan per atacar-te (USA), que si jo pose una base militar i nuclear a Cuba per atacar-te també (URSS), un desastre, vaja…
Després de la visita al Checkpoint Charly, i les corresponents fotos, clar... i després de més d'una hora de murals i explicacions, tot anava quallant…
Aquell diumenge per la nit, vam visitar una exposició a l'aire lliure sobre la zona comunista (la DDR). Això ja va ser el màxim, videos de manifestacions, documents, fotos…
La veritat que ja tenia un bon coneixement sobre el tema…i no sé si m'agradava tenir-lo…
Bé, la història-reflexió-moralitat-digues-li_com_vullgues és la següent:
La pobra gent de Berlin, després d'haver patit la 2a Guerra Mundial (que no fou poquet, vaja), després del bombardejos, matances i demés...pum! perquè sí, se li separa Berlin, la seua ciutat. Se li posa un mur de merda. Una barrera física, però també social. Sense ninguna elecció. Sols per putos interessos militars, per uns motius que ells no havien escollit, ala. Era com un joc: dos fronts jugant a la lluita en un territori que no era el seu, on vivien persones que no tenien res a vore amb aqueix conflicte però que sí que estaven pagant les conseqüències, i quines conseqüències, mare!!!
Encara conserve una imatge d'una dona corrent per creuar el mur (quan encara era sols de fil d'aram). La xica, degut a la tensió, no havia vist el punxegut fil i corrent corrent se'l va clavar a la cara… no li va importar, però, perquè sabia que ja estava a la zona aliada, la sang que li brollava no podia ocultar la cara de felicitat i alegria que tenia…
Perquè clar, eixa era una altra. La gent de l'Oest encara podia "viure", però la gent de l'Est estava sotmesa al règim soviètic, a la dictadura del comunisme…
Era tan dur, vore imatges de gent patint, manifestant-se, mentre apareixien imatges de les tropes soviètiques desfilant davant el president de la DDR, sense importar-los res...ostia, que són persones, estan passant-ho mal, tenen vida, tenen dret a viure!!
un desastre…
Ja, ens clavem en els 80, després de vint anys de mur. La situació ja era més que rídicula, Berlin ja estava totalment dividit, no es podia creuar…hi hauria gent que no voria els familiars des de feia dècades…La desesperació era tal, que moltíssima gent de l'Est va marxar cap a països veïns (crec que hungria i austria) que ja tenien les fronteres obertes, per creuar-los i arribar fins a l'Alemanya aliada…
Un 9 de novembre de 1989, en una roda de premsa, un periodista va preguntar a no sé quin tipet important què pensava sobre l'obertura de fronteres dels països veïns, i quan es produïria a Berlin. El tipet aquest va contestar algo així com: molt prompte, o de seguida… la situació a Berlín era tan extranya, ningú sabia res de res…això va provocar que la gent eixira en massa al carrer esperant que es fera l'esperat enderrocament del mur. Els militars estaven tan poc informats, que també van escoltar la roda de premsa i es van obrir les portes…s'ho podeu imaginar, no?? tota la gent corrent, buscant familiar, amics, coneguts…
A uns dels murals que vaig vore, explicava com va ser Berlin a partir d'aquell instant; tota la gent tombant el mur, tots intentant llevar aquells trossos de pedra per oblidar el que s'havia viscut, el patiment… però clar, això no sols estava palés al mur, aquest mur sols era la materialitat del que Berlin estava vivint: pobresa, oblit, pena, foscor…
Avui dia, encara es pot notar això: els carrers estan sempre foscos, hi ha moltíssims edificis abandonats (i alguns ocupats), no hi ha molta gent pel carrer…la veritat que és una sensació extranya.
Però bé, amb tot aquest rollaco que m'acabe d'espolsar, l'última cosa que vull que penseu és que no vos recomane anar a Berlin. Més bé, tot el contrari, jo em senc tot un privilegiat per poder haver-ho vist, haver-ho palpat, perquè és part de la història, coses que han passat.
Ara, just en el 20 aniversari de la caiguda, Berlin encara està tocada, és clar, molt tocada. La quantitat d'impostos que la societat alemanya paga destinats a la recuperació de l'Alemanya de l'Est i Berlin és bastant, però no suficient.
És per això que vos anime a que la visiteu quan pugueu, tal vegada hi haurà coses que a poc a poc aniran desapareixent i ja no hi tornaran a ser: la quantitat de llocs ocupats i retransformats en discoteques, llocs culturals, exposicions alternatives…fins i hi ha un aeroport abandonat super gran al centre que em va dir el meu amic que el volen tombar per construir edificis… Per supost, també vos aconselle que aneu per la quantitat de cultura, art i música diferent i alternativa que vos podreu trobar per tot arreu; Berlín és un focus de gent amb idees i pensaments nous i creatius…
Definitivament, com va dir el primer alcalde de Berlin: Berlin is poor, but sexy!
Gracietes per aguantar este rollaco!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada